La pell de brau
Num Pàgines Interiors
Autor
Text
Àmbit
Escoles de Música i Conservatoris Grau Elemental
La música a l'educació general Educació Primària
Col·lecció
Partitures de butxaca de música orquestral Núm. 23
Idioma
Format
Partitura
Continguts generals
Com a encàrrec d’ESSO Espanyola pel II Festival de Música d’Amèrica i Espanya, La pell de brau
s’estrenà el 20 d’octubre de 1967 a l’Ateneu de Madrid, amb l’Orquestra de Cambra de Madrid, sota la
direcció de Franco Gil, actuant jo mateix de recitador.
La versió que publiquem està escrita per a conjunt instrumental i recitador (existeix també una versió
orquestral). La pell de brau és una selecció de 15 poemes, dels 54 de què consta l’obra del mateix títol
de Salvador Espriu.
Tenint en compte la densitat poètica de les composicions, des del primer instant vaig intuir que calia
utilitzar el text recitat, i no cantat, no pas servint-me de la paraula com a suport de la música, sinó de
la música com a suport de la paraula, per a conduir-ne el ritme, les inflexions i respiracions, tal com jo
entenia el poema. Vaig escollir el tradicional quintet de vent (flauta-flautí, oboè-corn anglès, clarinet,
fagot i trompa), a més de piano, arpa i percussió, instruments que s’adeien perfectament amb el caràcter
que volia donar a l’obra.
Vaig partir de la idea d’un gest (per a mi, la música és la il·lustració sonora del gest) representant
una energia concentrada en un so agut que s’intensifica fins a l’explosió. Aquest so agut, un Si natural
en gran crescendo, explota en xocar contra el seu semitò superior (el Do). El xoc provoca l’explosió del
penyal, que s’esborrona en un gran daltabaix, amb un La central, seguit d’un Sol # més greu, fins a les
profunditats d’un Fa. Aquestes cinc notes són el nucli central de tota la composició, tant horitzontalment
com verticalment, utilitzades segons totes les formes composicionals de la inversió, el moviment
retrògrad, la inversió retrogradada, l’augmentació i la disminució.
Partint de Si-Do-La-Sol#-Fa i reproduint el mateix esquema, Fa-Sol b-Mi b-Re-Si, s’obté una escala
de 8 notes, en superposició de dos acords de sèptima disminuïda articulant-se per to i semitò: La, Si, Do,
Re, Re #, Mi #, Fa #, Sol #, La.
La llibertat d’utilitzar una sèrie de cinc notes, extensible a 8, permet de sortir de la monotonia de la
sèrie implacable de 12 notes, per tant, d’emprar el que podríem dir-ne la modulació.
Evidentment, vaig haver de fer una tria de poemes, ja que era impossible de cenyir-se a una durada
convenient utilitzant tots els poemes de La pell de brau. Una de les dificultats, a més d’haver de sacrificar
més de la meitat dels poemes, era deguda a l’enllaç que fa Espriu entre el final d’un poema i l’inici del
següent… Amb gran amabilitat, Salvador Espriu m’autoritzà a tallar i a confegir el que li vaig proposar,
enllaçant àdhuc una primera meitat d’un poema amb la segona meitat d’un altre…
Quant a la forma, l’obra musical consta de tres parts, les dues primeres de les quals estan enllaçades
i la tercera està separada per la recitació, sense música, d’un poema que ve a ser com un entreacte de
l’obra i permet l’arrencada final.
El contingut i la significació de La pell de brau de Salvador Espriu m’incità a incloure, dins la meva
interpretació musical del text, una al·lusió ben clara (malgrat la distorsió que en faig, adaptant-la a la
meva sèrie de 8 notes) del nostre popular Cant dels ocells que Pau Casals universalitzà com un símbol de
catalana pau adreçat a tots els pobles del món. El Cant dels ocells apareix, doncs, ja en el segon poema
i reapareixerà just abans del final: «Que Sepharad visqui eternament…»
D’aleshores ençà, La pell de brau va ser gravada en disc per EDIGSA, sota la meva direcció, el
control tècnic d’Oriol Martorell i jo mateix fent de recitador. Més tard, també en la versió cambrística,
va ser interpretada a París, al Musée Guimet i a la UNESCO, i al Monestir de Cuixà, amb Josep Maria
Flotats, que també la interpretà, en la versió orquestral, a Barcelona, al Palau de la Música Catalana, amb
l’Orquestra de la Ciutat, sota la meva direcció. També Celdoni Fonoll la interpretà a Sabadell (versió de
cambra); de nou a Barcelona, al Palau de la Música, amb la mateixa orquestra, sota la meva direcció,
i a València. Recentment, Peter Bacchus l’ha dirigida a l’Institut del Teatre, on el meu amic i admirat
col·lega Carles Guinovart m’adreçà el millor elogi que podia rebre dient-me: «La pell de brau és el
Guernica català».
s’estrenà el 20 d’octubre de 1967 a l’Ateneu de Madrid, amb l’Orquestra de Cambra de Madrid, sota la
direcció de Franco Gil, actuant jo mateix de recitador.
La versió que publiquem està escrita per a conjunt instrumental i recitador (existeix també una versió
orquestral). La pell de brau és una selecció de 15 poemes, dels 54 de què consta l’obra del mateix títol
de Salvador Espriu.
Tenint en compte la densitat poètica de les composicions, des del primer instant vaig intuir que calia
utilitzar el text recitat, i no cantat, no pas servint-me de la paraula com a suport de la música, sinó de
la música com a suport de la paraula, per a conduir-ne el ritme, les inflexions i respiracions, tal com jo
entenia el poema. Vaig escollir el tradicional quintet de vent (flauta-flautí, oboè-corn anglès, clarinet,
fagot i trompa), a més de piano, arpa i percussió, instruments que s’adeien perfectament amb el caràcter
que volia donar a l’obra.
Vaig partir de la idea d’un gest (per a mi, la música és la il·lustració sonora del gest) representant
una energia concentrada en un so agut que s’intensifica fins a l’explosió. Aquest so agut, un Si natural
en gran crescendo, explota en xocar contra el seu semitò superior (el Do). El xoc provoca l’explosió del
penyal, que s’esborrona en un gran daltabaix, amb un La central, seguit d’un Sol # més greu, fins a les
profunditats d’un Fa. Aquestes cinc notes són el nucli central de tota la composició, tant horitzontalment
com verticalment, utilitzades segons totes les formes composicionals de la inversió, el moviment
retrògrad, la inversió retrogradada, l’augmentació i la disminució.
Partint de Si-Do-La-Sol#-Fa i reproduint el mateix esquema, Fa-Sol b-Mi b-Re-Si, s’obté una escala
de 8 notes, en superposició de dos acords de sèptima disminuïda articulant-se per to i semitò: La, Si, Do,
Re, Re #, Mi #, Fa #, Sol #, La.
La llibertat d’utilitzar una sèrie de cinc notes, extensible a 8, permet de sortir de la monotonia de la
sèrie implacable de 12 notes, per tant, d’emprar el que podríem dir-ne la modulació.
Evidentment, vaig haver de fer una tria de poemes, ja que era impossible de cenyir-se a una durada
convenient utilitzant tots els poemes de La pell de brau. Una de les dificultats, a més d’haver de sacrificar
més de la meitat dels poemes, era deguda a l’enllaç que fa Espriu entre el final d’un poema i l’inici del
següent… Amb gran amabilitat, Salvador Espriu m’autoritzà a tallar i a confegir el que li vaig proposar,
enllaçant àdhuc una primera meitat d’un poema amb la segona meitat d’un altre…
Quant a la forma, l’obra musical consta de tres parts, les dues primeres de les quals estan enllaçades
i la tercera està separada per la recitació, sense música, d’un poema que ve a ser com un entreacte de
l’obra i permet l’arrencada final.
El contingut i la significació de La pell de brau de Salvador Espriu m’incità a incloure, dins la meva
interpretació musical del text, una al·lusió ben clara (malgrat la distorsió que en faig, adaptant-la a la
meva sèrie de 8 notes) del nostre popular Cant dels ocells que Pau Casals universalitzà com un símbol de
catalana pau adreçat a tots els pobles del món. El Cant dels ocells apareix, doncs, ja en el segon poema
i reapareixerà just abans del final: «Que Sepharad visqui eternament…»
D’aleshores ençà, La pell de brau va ser gravada en disc per EDIGSA, sota la meva direcció, el
control tècnic d’Oriol Martorell i jo mateix fent de recitador. Més tard, també en la versió cambrística,
va ser interpretada a París, al Musée Guimet i a la UNESCO, i al Monestir de Cuixà, amb Josep Maria
Flotats, que també la interpretà, en la versió orquestral, a Barcelona, al Palau de la Música Catalana, amb
l’Orquestra de la Ciutat, sota la meva direcció. També Celdoni Fonoll la interpretà a Sabadell (versió de
cambra); de nou a Barcelona, al Palau de la Música, amb la mateixa orquestra, sota la meva direcció,
i a València. Recentment, Peter Bacchus l’ha dirigida a l’Institut del Teatre, on el meu amic i admirat
col·lega Carles Guinovart m’adreçà el millor elogi que podia rebre dient-me: «La pell de brau és el
Guernica català».
Narcís BONET
París, 30 de setembre de 2012
París, 30 de setembre de 2012
Video: clip de sota la direcció de Peter John Baccus
Instruments
Flauta, Timbales, Percussió, Piano, Arpa, Trompa en Fa, Fagot, Clarinet en Sib, Oboè, RecitadorCaracterístiques tècniques
Mides
21 x 29,7 cm, vertical
Enquadernació
Espiral
Nombre de pàgines
139
ISMN
979-0-69210-853-5
Editor
DINSIC Publicacions Musicals
